dimarts, 24 de setembre de 2013

Dramatisme en línia


(Entrada publicada al diari SEGRE)



Si fa uns dies explicava en aquest espai com sovint a les xarxes socials mostrem la millor cara de nosaltres mateixos,  avui duc un exemple del contrari: de quan les aparences enganyen de manera premeditada: quan algunes persones s’inventen  una experiència dramàtica per a  inspirar una compassió que els ajudi a ser el centre d’atenció.

Aquest comportament no és exclusiu d’Internet, de fet des del 1951 està tipificat i reconegut amb el nom de “síndrome de Münchausen”.  Les persones que sofreixen aquesta  síndrome tenen una tendència a l’exageració similar a la del Baró de Münchausen, personatge de la literatura que explicava de manera fantasiosa i poc realista els detalls de la seva participació en la guerra russo-turca del segle XVIII.  És un fenomen que al nostre país es va relacionar amb el cas de la fictícia Tania Head, una noia catalana que va simular  haver escapat quasi il·lesa d’una de les torres bessones durant els atacs terroristes del 2001.  Va arribar fins i tot a ser condecorada per part de l’alcalde de Nova York i va ser presidenta de les associacions de víctimes, fins que el 2007 va descobrir-se que tot era una farsa.

Coneixent la naturalesa d’aquest síndrome, i tenint en compte les característiques i la gran capacitat d’amplificació de les experiències personals que ofereixen les plataformes  web que a Internet, farem bé de desconfiar no només davant el relat de vides fantàstiques i glamouroses sinó també quan certes persones que no coneixem en la vida real ens expliquen una desgracia rere l’altra.
Escudats en l’anonimat, alguns usuaris sobretot de fòrums mèdics i de pagines d’ajuda online, expliquen amb tota mena de detalls les seves tragèdies, només per despertar l’interès i la compassió dels altres.  L’accés fàcil i ràpid a dades mèdiques i a la simptomatologia  de les malalties deixa el camí lliure per a  que aquestes persones s’inventin particularitats del seu cas, arribant inclús a penjar ecografies o proves diagnostiques que agafen de d’altres usuaris. I a mesura que van deixant de ser el centre d’atenció, s’inventen noves malalties o es deixen comentaris d’ànim amb d’altres noms d’usuari per a mantenir  viu el seu relat.
Els primers  casos van aparèixer molt aviat, a principis dels 90, i el 1998 el psiquiatra Marc Feldman va batejar el fenomen com “la síndrome de Münchausen per Internet”. Una síndrome que no sempre porta a fingir sobre la pròpia persona, sinó sobre els familiars. Per això els blogs i fòrums sobre maternitat i pediatria són possibles llocs on trobar-hi exemples.
 El New York Times l’any 2009 va relatar el cas d’una noia que es va fer passar per mare adolescent d’un nen prematur. Després va dir que aquest havia mort.. I al cap d’un temps va tornar a dir que estava embarassada i explicava en detall com temia per a que aquest tornés a ser prematur.  El cas més sonat va ser el d’una tal Rebeccah Beushausen, una militant de la lliga antiavortista, que va crear el bloc Little One April, en el qual va explicar el seu embaràs (fictici) d’un nen amb problemes genètics. Va arribar inclús a simular el naixement del nen, per sonar exemple del seu compromís amb la vida, i va difondre fotografies d’un nino molt realista que tot i això algú va desemmascarar.  En aquest cas, a banda de la síndrome hi ha també una clara voluntat de fer proselitisme, voluntat aquesta més perillosa que la síndrome en sí.
De moment la majoria de casos s’han donat fora de  les nostres terres, però com que tot allò dolent s’acaba important, no està de més estar alerta. Hi ha gent que vol aconseguir els 15 minuts de fama transitant per camins ben recargolats.

2 comentaris:

  1. Sí, sempre ha passat, però ara amb les xarxes socials sembla que hi ha el terreny abonat per aquesta gent. També va ser molt sonat el cas d'Enric Marco, que durant anys va presidir l'associació catalana Amical Mautahusen, que durant anys es va passar per víctima d'un camp d'extermini nazi i finalment va ser descobert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, no recordava el cas de l'Enric Marco.
      I sí, ara a les xarxes alguns poden deixar via lliure a la seva imaginació!

      Elimina